La història inacabable de la pacificació del Sahel

A l’agost de 1898, mentre a l’altre costat de l’Atlàntic ressonaven els últims trets de la guerra de Cuba, sortien de Dakar 5 oficials francesos i més de 1300 soldats i portejadors africans amb l’objectiu de pacificar la riba sud del Sàhara. La columna es dirigia cap al llac Txad per prendre possessió d’aquesta franja saheliana en nom de l’imperi francès. En breu, la columna escenificaria un dels espectacles més lamentables de la història colonial de la République.

El drama havia començat amb bon peu. Els dos homes al comandament, el capità Paul Voulet i el tinent Julien Chanoine, eren joves i condecorats oficials. Tots dos s’havien fet una reputació d’herois amb la conquesta de Ouagadougou tres anys abans, celebrada com una fita en la pacificació dels dominis francesos a l’Àfrica de l’Oest. Al tornar a la metròpoli no van trigar gaire a reunir les voluntats i els capitals necessaris per a una nova expedició.

En aquells anys, la despesa pública en expedicions militars a les colònies africanes no era molt popular a les metròpolis. Així, el finançament per a aquest tipus d’iniciatives havia de ser mobilitzat en bona part a través de proclames humanitàries i de contribucions privades. Aquestes col·laboracions publico-privades, on la república posava la carn de canó però els diners sortien de butxaques particulars, van ser l’eix vertebrador de la conquesta colonial d’Àfrica. L’estament militar del moment, fastiguejat d’una Europa que portava 30 anys sense guerres intestines en què llaurar-se una carrera, assumia sense pudor la tasca de mobilitzar els capitals necessaris per al desplegament de les expedicions.

En termes militars la missió va ser un èxit: Quatre anys després de sortir de Dakar, la columna va instaurar el domini absolut a la regió amb la presa de Kousséri (actual capital de la província de l’extrem nord del Camerun) i amb la creació, a l’altre costat de la Bénue, el riu que voreja la ciutat de nord a sud, de Fort Lamy, punt focal per al domini d’aquests territoris i que, amb el temps, es convertiria en N’Djamena, capital del Txad.

Però ni Voulet ni Chanoine eren allà per a veure-ho. Els problemes per a ells van començar poc després de la seva partida de Dakar, quan un dels oficials que els acompanyaven, el tinent Peteau, a la vista dels efectes poc amables del pas de la columna sobre la vida dels nadius, va escriure consternat a la seva nòvia a París sobre el caràcter poc gloriós de tot plegat. Publicades les cartes a la premsa parisenca, va esclatar l’escàndol. El relat d’assassinats en massa i terra cremada va provocar l’obertura d’una investigació al cap de la qual el ministeri de la guerra va ser convidat a suspendre de les seves funcions als oficials al comandament. La màxima autoritat de la regió saheliana, el coronel Klobb, a la ciutat de Tombouctou, va rebre l’ordre d’anar a la recerca de l’expedició i posar sota arrest al capità Voulet i al tinent Chanoine.

El que va seguir va ser un dels moments més patètics de la història militar francesa. En ser comminat a lliurar el comandament de la columna Voulet va renegar de la, al seu judici, ingrata França i, després de matar Klobb, es va autoproclamar rei, només per ser assassinat poc després per la seva tropa, poc conforme amb el canvi de lleialtats. Chanoine va seguir la mateixa sort amb unes hores d’antelació. Al cap d’unes setmanes la marxa de la columna va seguir el seu curs sota el comandament de la resta d’oficials francesos. En el consell de guerra posterior tota la responsabilitat dels abusos va ser atribuïda a Voulet i Chanoine, tots dos morts, mentre que la resta d’oficials supervivents, a excepció de Peteau, l’enamorat bocamoll, van gaudir d’una llarga i brillant carrera militar.

No va transcendir res en el seu moment dels horrors que, vist el currículum posterior dels seus autors, és molt probable que es produïssin durant la presa de Ouagadougou. Tampoc va transcendir gran cosa de la procedència dels diners i dels interessos econòmics que s’amagaven darrere de l’afany de conquesta, tant pel que fa a la conquesta de Ouagadougou com de la campanya posterior a través del Sahel. La història encara ha de respondre a la pregunta de si la conducta de la columna Voulet-Chanoine va ser excepcionalment sanguinària o si, en realitat, el problema va ser que els seus mètodes van sortir a la llum pública al publicar-se a la premsa.

A la Ouagadougou d’avui no queda cap vestigi dels seus conqueridors. Tots dos van ser esborrats de la iconografia colonial poc després de l’escàndol que va acabar amb la seva carrera i amb ells mateixos. Però el Sahel en què van evolucionar les dues expedicions es troba avui en el punt de mira de l’actualitat, immers en una campanya de pacificació antiyihadista que s’estén des N’Djamena i Kousséri fins a Dakar passant per Tombouctou i Ouagadougou. Aquesta franja d’Àfrica conforma també una de les regions més pobres del planeta, amb índexs de desenvolupament humà que majoritàriament figuren entre els 10 més baixos d’Àfrica i del món.

Igual que fa cent anys, poc transcendeix  avui en dia de la realitat de les operacions de pacificació al Sahel. Sense pràcticament informadors independents sobre el terreny i amb una unanimitat generalitzada a escala global sobre la necessitat de la submissió del territori per mitjans militars, aquesta es porta a terme, com llavors, per tropes locals sota la coordinació de les potències militars gobals. Qualsevol excés que surt a la llum és analitzat com un fet aïllat, com es van jutjar en el seu moment les desventures de la columna Voulet-Chanoine, sense que la cadena sistemàtica de vulneracions de drets humans dugués a qüestionar els objectius i motivacions d’una geopolítica saheliana basada en allò militar.

La realitat és que la resposta securitària als problemes del Sahel porta fracassant més d’un segle. Ouagadougou es va aixecar commocionada fa tot just un mes amb l’enèsim atemptat gihadista als seus carrers, una realitat semblant a la que es viu a Mali, Níger o Camerun. Aquest clima d’inseguretat quotidiana amaga la tràgica realitat en que es troben immersos els habitants de la plana saheliana qui, tot i haver de suportar els nivells de pobresa més esgarrifosos del planeta, han d’afrontar una resposta de la comunitat internacional basada en la violència i que deixa els seus drets i necessitats més bàsiques en un segon pla.

Qüestionar la política securitària al Sahel, en qualsevol d’aquests països, pot ser perillós. Qualsevol denúncia pot tenir com a resultat ser assenyalat com un indesitjable, igual que li va passar fa una mica més d’un segle al tinent Péteau, o fins i tot derivar en un seriós risc per a la integritat física. Periodistes i defensors dels drets humans a Camerun, Txad i altres països de l’entorn són acusats pels seus governs -i fins i tot per occident- d’amenaces a la seguretat nacional i d’altres delictes que poden comportar fortes penes de presó sense que per això les democràcies occidentals aixequin massa la veu.
Mentrestant la «pacificació» continua englotint enormes quantitats de recursos en detriment de les principals víctimes de la violència: la població local. Aquesta última és, ara com abans, testimoni de com el flux d’ajuda al desenvolupament cada vegada cedeix més recursos a un humanitarisme militar que res ha d’envejar a discursos propis del segle XIX, on un idealisme esbiaixat i la certesa de trobar-se del costat del «bé» i de la «civilització» deixava escàs marge per a l’autocrítica, generant un context on pràcticament tot estava permès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *